La cultura del “be happy”

Estem en un moment en què vivim una ansietat cultural pel ser feliç que porta a pensar que el triomf personal es basa en ser sempre feliços, tant en els moments dolços com en els amargs, tant en les millors circumstàncies com en les adverses. Aquesta compulsió moral de ser feliços i de mantenir constantment una actitud «positiva» (que es troba a les xarxes socials, als llibres d’autoajuda, o en la influència americana de la psicologia positiva mal entesa…) és, paradoxalment, la que fa infelices a moltes persones.

La intolerància al patiment, al dolor propi i autèntic de l’existència, acaba reprimint-se, negant-se, o fins i tot medicalitzant-se. Sembla que cada vegada som menys capaços d’acceptar que, de vegades, és saludable sentir-nos malament com a resposta a les circumstàncies de la vida. Aquesta negació del malestar porta a interpretar el patiment com a patològic en qualsevol context, generant un doble malestar: per allò que ens afecta i, a més, per la culpabilitat i vergonya de no ser capaços d’estar feliços i somrients.

En aquest imperatiu de gaudir a qualsevol preu, sembla que si no podem tenir un «gran dia», és un fracàs personal. La vida, però, és moviment; un camí que de vegades és pla i altres cops pedregós. Tots podem experimentar la calma, el gaudiment, l’alegria i l’entusiasme, així com la frustració, la confusió, l’angoixa i el patiment.

Quan aquests sentiments negatius ens envaeixen, ens hem de sentir culpables per no ser capaços de pensar positivament i ser feliços malgrat tot? El missatge que sovint rebem és que «Si no som feliços, és perquè no volem». Patir sembla socialment inacceptable. Però oblidem que la infelicitat i l’adversitat són, en realitat, motors de transformació, i juguen un paper essencial en el desenvolupament de fortaleses personals necessàries per créixer i evolucionar.

L’organisme humà, com tot ésser viu, tendeix a un procés continu de canvi, creixement i evolució. La recerca de l’equilibri i de la salut psicològica parteix del patiment, del dolor emocional i de la insatisfacció, que ens empenyen cap a la superació personal; descobrint, prenent consciència i responsabilitzant-nos de la nostra realitat. Aquest procés de reconeixement i acceptació del malestar ens permet potenciar la capacitat intuïtiva i creativa per resoldre problemes.

Podríem estar sempre feliços… Quan perdem alguna persona estimada, d’haver tingut la sort de conèixer-la i compartir la vida amb ella; quan perdem la feina, de disposar de molt de temps lliure per gaudir; quan estem privats econòmicament, d’aprendre a viure sense tantes necessitats materials; quan ens barallem amb la parella, d’una futura reconciliació apassionada…

Però…

I si ens donem el permís de no haver d’estar sempre feliços? I si ens permetem escoltar el nostre malestar emocional, per donar-nos l’oportunitat de transformar-lo i créixer? I si ens alliberem de les pressions socials, de la cultura de la felicitat com a únic objectiu vital?