L’EMDR és una teràpia que treballa sobre el record de situacions traumàtiques o desagradables, que d’una manera o altra marquen la vida de la persona. A traves del moviment dels ulls (i altres tècniques com el tapping o la música bilateralitzada), els nivells d’angoixa o patiment associats al record disminueixen fins a desaparèixer.
Està especialment recomanat quan després d’un esdeveniment de vida es genera un trastorn (depressió, trastorn obsessiu compulsiu, trastorn límit de personalitat, trastorn bipolar, addiccions, etc.) També està recomanat en el tractament de les dificultats emocionals causades per experiències difícils en la vida del subjecte, des fòbies, atacs de pànic, mort traumàtica i dols o incidents traumàtics a la infància, fins accidents i desastres naturals. També s’usa EMDR per alleujar l’angoixa i / o la fòbia de parlar en públic, per millorar el rendiment en el treball, en els esports i en les interpretacions artístiques.
Al 1987, Francine Shapiro, psicòloga nord-americana, va descobrir que els moviments oculars voluntaris reduïen la intensitat de l’angoixa dels pensaments negatius. Va iniciar una investigació (Shapiro, 1989) amb subjectes traumatitzats en la guerra del Vietnam i víctimes d’abús sexual per mesurar l’eficàcia de l’EMDR. EMDR reduïa de manera significativa els símptomes del Trastorn per Estrès Post Traumàtic en aquests subjectes.
En el procés amb EMDR, el terapeuta treballa amb el pacient per identificar un problema específic que serà el focus del tractament. El pacient descriu l’incident traumàtic, a partir del qual és ajudat pel terapeuta perquè seleccioni els aspectes més importants i que més ho angoixen l’incident. Mentre el pacient fa moviments oculars (o qualsevol altra estimulació bilateral) li vénen a la ment altres parts del record traumàtic o altres records. El terapeuta interromp els moviments oculars de tant en tant, per assegurar que el pacient estigui processant adequadament.
L’estimulació bilateral pot ser:
- a) visual (el pacient mou els ulls d’un costat a l’altre guiat pel terapeuta);
- b) auditiva (el pacient escolta sons alternats en ambdues orelles)
- c) kinestèsica (el terapeuta colpeja suaument i en forma alternada sobre les mans o les espatlles del pacient).
Això facilita la connexió entre els dos hemisferis cerebrals aconseguint el processament de la informació i la disminució de la càrrega emocional.
La terapeuta guia el procés, prenent decisions clíniques sobre la direcció que ha de seguir la intervenció. La meta és que el pacient processi la informació sobre l’incident traumàtic, portant-ho a una “resolució adaptativa”. En les paraules de Francine Shapiro, això significa: a) una reducció dels símptomes; b) un canvi en les creences i c) la possibilitat de funcionar millor en la vida quotidiana.
L’abordatge emprat en EMDR se sustenta en tres punts: les experiències de vida primerenca (infància), experiències estressants del present, pensaments i comportaments desitjats per al futur.
El tractament amb EMDR pot ser des de 3 sessions per a un trauma simple fins a més d’un any per problemes complexos.
La teràpia EMDR està avalada per l’Organització Mundial de la Salut i les Guies Clíniques Internacionals per al tractament del trauma, i és l’únic tractament basat en l’estimulació bilateral amb estudis i investigacions científicament provades.
Es basa en la comprensió de l’efecte de les experiències vitals adverses i traumàtiques sobre la patologia i en el processament d’aquestes experiències a través de procediments estructurats que inclouen moviments oculars o altres formes d’estimulació bilateral. La seva aplicació s’ha estès a un ampli rang de problemes clínics.
A Capsis Vilanova imparteixen aquest tipus de teràpia les psicòlogues Júlia Achilli i Olga Armengol.
Per saber-ne més consulteu EMDR-Europe o Asociación EMDR España.